El flamenco transcendeix la música i la dansa, convertint-se en un art que canalitza les emocions humanes més intenses i profundes. Al cor d'aquesta expressió cultural hi ha el "duende flamenco", un concepte tan misteriós com poderós. El "duende" no es pot descriure amb paraules, però sí que es pot sentir. És l'emoció que sacseja la teva ànima en escoltar un queixio profund, l'instant en què els moviments d'un bailaor o d'una bailaora evoquen històries sense necessitat d'utilitzar paraules.
En llocs com El Duende by Tablao Cordobés, aquesta màgia pren vida cada nit, fent que l'espectacle flamenc a Barcelona sigui una experiència irrepetible.

Què és el “duende” en el flamenco: l'espurna que el fa únic

Definir què és el duende és com intentar agafar el vent amb les mans: saps que està allà, ho sents, però no el pots posseir ni tocar. El duende és una força emocional, una connexió entre l'artista i el públic que transcendeix la tècnica i el talent. És aquesta essència que fa que el nostre tablao flamenco a Barcelona no sigui simplement un espectacle, sinó una experiència immersiva que fa despertar tots els teus sentits.
El terme "duende" té les seves arrels a la tradició andalusa, on s'utilitza per descriure aquella espurna intangible que separa l'ordinari de l'extraordinari. En el flamenco, el duende apareix quan la passió de l'artista arriba a un punt tan alt que sembla trencar les barreres de l'humà. Però no és quelcom garantit: el duende és capriciós, aquesta “màgia” apareix quan menys t'ho esperes, i només en els moments de màxima entrega.

Federico García Lorca i la seva visió del duende flamenco

En el seu assaig "Teoria i Joc del Duende", Lorca ens ofereix una visió poètica i filosòfica que s'adequa perfectament als conceptes definits al llarg de la història del flamenco. Per a ell, el duende no és simplement inspiració; és lluita, un combat entre l'artista i els seus límits interns. No es troba en la perfecció tècnica ni en el virtuosisme, sinó en la capacitat de transmetre una veritat emocional que no es pot fingir.
Federico García Lorca descriu el duende com quelcom que "puja des de les plantes dels peus" i que necessita un "cos viu" per manifestar-se. En els millors tablaos a Barcelona, com El Duende by Tablao Cordobés, aquesta idea es fa realitat quan els artistes aconsegueixen aquella connexió gairebé sobrenatural amb el públic. Cada nota, cada pas, cada cop de taló obre una porta a una dimensió emocional que sobrepassa les paraules.
"Totes les arts són capaces de duende, però allà on hi ha més espai, com és natural, és en la música, la dansa i la poesia parlada, ja que aquestes necessiten un cos viu que les interpreti, perquè són formes que neixen i moren de manera perpètua i aixequen els seus contorns sobre un present exacte."